Originalment els ocells eren només gorrions.
Ai, gorrió, gorrió, on eres, on et va dur l'horabaixa
...i això; l'horabaixa et va dur a descobrir que els confins del teu cos-matèria
potser no tenien tant de confí. Fi? Ni de bon tros.
Te’n vas anar, vas volar, vas acostar el dit a la flama i no et vas cremar. Vas tornar
valent en la migdiada per camuflar els teus desitjos davant d’aquella tirania adulta: cadascú al seu lloc i en silenci. Tan terrible com la nit: la migdiada.
Ocell, ra. del llatí passar, passer –Gorrió–. Molt mediterrani es posa el
tema, per cert.
Al voltant de la idea i el descobriment individual de la desaparició, el cos
fugitiu, un d’aquells dies feliços en què vas ser rocaploma (ni terra ni cel ni res de res), Mar Aguiló ha articulat una sèrie de trobades amb altres artistes.
Episodis no consecutius (o sí) que van començar a la Fundació Miró de
Mallorca juntament amb Élan d'Orphium i que continuen en aquest ACTE II amb Marisa Pons i Roberto Lúa. Trobades que potencien la necessitat comuna en la
recerca de la lleugeresa, la qüestió antagònica de transcendència a la història i
sentir-se important, millor el desarmament com a acte de calma i rebel·lió.
Allà va passar el gorrió, no el vas atrapar. Com aquell espai entre les puntes de la
ballarina i el terra, la veu i el llavi, el braç llença i el fil fins al cel teixit
per les deesses, vas voler i no vas poder. Lliscós va fugir el petó somiat, però
va deixar per sempre la petjada del que podria haver estat. I de vegades, passa, només és
qüestió de sortir a caminar a la migdiada.
Fitxa artística:
Els projectes coreogràfics de Mar Aguiló (Palma de Mallorca, 1987) s’alimenten, en primer lloc, de la seva experiència com a ballarina: formada amb Maurice Béjart a Lausana (Suïssa), posteriorment va formar part de la CND (Companyia Nacional de Dansa d’Espanya) durant més de quinze anys, fet que li va permetre treballar amb figures com William Forsythe, Jiri Kylian, Nacho Duato, Mats Ek i Ohad Naharin, entre molts altres.
És en el propi context de la CND on Aguiló presenta les seves primeres coreografies: Arriaga, Afterlove i Fandangos y tonadillas (aquesta última en col·laboració amb la Compañia Nacional de Teatro Clásico). També ha col·laborat, com a codirectora i coreògrafa, amb la productora de dansa ELAMOR, desenvolupant projectes en espais de Madrid com el Museo del Prado, CentroCentro, el Real Jardín Botánico, Museo de Colecciones Reales, CaixaForum i la Fundación Enaire, així com al MACBA (Barcelona).
El 2021 va gaudir d’una “Residència de Creació” als Teatros del Canal per crear la seva primera peça escènica de gran format, STELLA, que es va estrenar als propis Teatros del Canal. El 2022 va dirigir i coreografiar la gala dels Premis Max celebrada al Teatre Principal de Maó, així com el desfilada del dissenyador Juan Duyos per a la Mercedes Fashion Week de Madrid. El 2023 presenta SWAN, un solo interpretat per Clémence Gross (integrant del ballet de l’Òpera de París), i coproduït pels Teatros del Canal i el Teatre Principal de Palma. I el 2024 crea SWANS, la seva última obra de gran format, coproduïda pels Teatros del Canal i l’Ajuntament de Palma.
Des del 2024 és la directora artística del festival de dansa Palma Dansa.
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació.